Des de finals de setembre, l'Amazones s'enfronta a una de les seves sequeres més implacables de la història registrada. Imatges inquietants de l'estat d'Amazones del Brasil centenars de dofins de riu i innombrables peixos morts a les ribes del riu després que la temperatura de l'aigua el mes passat es disparés de 82 graus Fahrenheit a 104 graus Fahrenheit.
A mesura que pugen les temperatures, els pobles indígenes i les comunitats locals de l'Amazònia central i occidental, és a dir, regions del Brasil, Colòmbia, Veneçuela, l'Equador i el Perú, estan veient com els seus rius desapareixen a un ritme sense precedents.
Donada la dependència de la regió de les vies fluvials per al transport, els nivells dels rius molt baixos estan interrompent el transport de béns essencials, amb nombroses comunitats que lluiten per accedir a aliments i aigua. Els departaments de salut regionals han advertit que també és cada cop més difícil portar assistència mèdica d'emergència a moltes comunitats amazòniques.
Al Brasil, el govern de l'estat d'Amazones ha declarat l'emergència mentre les autoritats es preparen per a la que ja és la pitjor sequera de la història de l'estat, i s'espera que afectar la distribució d'aigua i aliments a 500,000 gent a finals d'octubre. Uns 20,000 nens poden perdre l'accés a les escoles.
Les condicions càlides i seques també han provocat incendis forestals a tota la regió. Des de principis del 2023, més de 11.8 milions d'acres (18,000 milles quadrades) de l'Amazònia brasilera han estat consumides pel foc, una àrea el doble de la mida de Maryland. A Manaus, la capital de l'Amazones al Brasil i una ciutat de dos milions d'habitants, els metges han informat d'un augment dels problemes respiratoris a causa del fum persistent dels incendis, especialment entre els nens i la gent gran.
Les ciutats llunyanes també s'han vist afectades. A l'Equador, on normalment el 90% de l'energia és generada per centrals hidroelèctriques, la sequera amazònica ha obligat el govern a importar energia de Colòmbia per evitar talls generalitzats. "El riu que flueix de l'Amazones, on es troben les nostres centrals, ha disminuït tant que la generació hidroelèctrica es va reduir al 60% alguns dies". va explicar Fernando Santos Alvite, ministre d'Energia de l'Equador.
Tot i que les estacions humides varien a l'Amazònia, no es preveuen pluges a la majoria de les regions afectades fins a finals de novembre o principis de desembre.
EL NIÑO, DEFORESTACIÓ I INCENDI: UNA COMBINACIÓ PERILLOSA
Els científics subratllen que si bé l'extrema sequera està influenciada per El Niño, la desforestació al llarg dels anys ha empitjorat la situació. A més, els incendis forestals vinculats a les pràctiques de tala i crema afavorides pels ramaders i els productors de soja estan empenyent la regió més enllà del seu límit.
Ane Alencar, directora de Ciència de l'Institut d'Investigació Ambiental Amazònica (IPAM), explica: “El fum dels incendis afecta la pluja de diverses maneres. Quan talleu els boscos autòctons, esteu eliminant els arbres que alliberen vapor d'aigua a l'atmosfera, reduint directament les precipitacions".
La investigació ha demostrat que aquest procés degeneratiu podria estar apropant-nos a un "punt d'inflexió" a l'Amazònia, amb estacions seques més càlides i més llargues que poden provocar una mort massiva d'arbres. Un estudi publicat l'any passat a Nature Climate Change suposa que estem a només dècades de que grans porcions de la selva amazònica s'esfondrin i es converteixin en sabana, cosa que, al seu torn, produiria un efecte devastador sobre els ecosistemes de tot el món.
Aquesta sequera no és un desastre natural aïllat. És un símptoma de globalitat clima canvis i els impactes locals de la desforestació. Afrontar aquests reptes requereix una acció coordinada a nivell local, nacional i global.
El govern brasiler ha creat un grup de treball i el Perú ha declarat una emergència regional, però molt poques comunitats de la regió han vist cap esforç coordinat per mitigar els impactes de la sequera. Mentrestant, els analistes temen que les comunitats indígenes remotes i aïllades pateixin més que la majoria.
Els pobles indígenes es troben a la primera línia del canvi climàtic, tot i que contribueixen menys a les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Ara, més que mai, la solidaritat internacional i el suport a les comunitats afectades són fonamentals.
